UN POC D’HISTÒRIA DE LES MATEIXES I ELS COPEOS. Entrevista a l’amo en Miquel ‘Vent’ i Es Revetlers

Maria Adrover Artigues i Càndid Trujillo Pons

La mateixa i el copeo: Aquest ball pareix ser l’únic originari de Mallorca, ja que no apareix en els repertoris de ball de la resta de la Península i de les illes de la Medi-terrània. Està estès de manera irregular per tota l’illa, en especial a la zona de Llevant de Mallorca; se’l coneix amb diferents denomi-nacions, com mateixes, copeos, ball de pagès o ball de per llarg, i cal suposar que compta amb una antiguitat semblant a la dels altres balls, ja que apareix en el registre arxivístic de Sant Felip Neri. A l’any 1926, Baltasar Samper a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, ens deia el següent:

Els balls eren: mateixes, copeos, boleros, jotes i fandangos: aquests ja no es ballen actualment, però fa seixanta anys que es veien als pobles del redol de Manacor. Avui per la muntanya i la part del pla pròxim a la serra es ballen boleros i jotes, i a l’altra part, mateixes, copeos i jotes. Els instruments emprats per acompanyar els balls eren, segons els pobles i les ocasions, guiterra, guitarró i violí, o xeremies, fabiol i tamborino; les mateixes i copeos sempre era amb instruments de corda..

A l’any 1984, Josep Massot i Planes al Cançoner Musical de Mallorca, ens conta:

Els noms d’aquests balls típics de Mallorca són el copeo, el fandango, el bolero i la jota mallorquina. Hi ha també l’anomenada mateixa, però aquest ball no és dife-rent dels altres i consisteix únicament en la reunió d’unes quantes jotes mallorquines.

Per desenvolupar aquest article sobre el ball de les mateixes i copeos, i per poder contrastar amb els escrits i els llibres amb els quals contem, ens concediren una entrevista, molt amablement i de manera desinteressada, el grup de música tradicional Es Revetlers i l’amo en Miquel Caldentey Adrover Vent. L’amo en Vent, nascut a S’Horta el 7 d’abril de 1926, aprengué a sonar la guitarra i el guitarró de les mans del seu pare, Miquel Caldendey Adrover, i practicava la tècnica del «borino» (repic conti-nuat del guitarró) amb un bastó mentre pasturava les cabres i les ovelles. Ens conta anècdotes de fa trenta anys, com la de que l’amo en Jaume Llunes, sonador de Manacor de jotes i mateixes, fundà Sa Llunera, una agrupació on es reunien sonadors de guitarra i guitarró ma-nacorins, i amb la qual feien moltes sortides on, quan un sonador es cansava, era rellevat per un altre, a fi de no donar per acabada la festa. Recorda que, de manera extraordinària, els podia acompanyar un violinista, encara que era bastant difícil aconseguir-ho, ja que era un instrument car i per sonar-lo s’havia de tenir certa formació musical. Es podien trobar sonadors de violí a Cas Concos i Calonge. Quan Sa Llunera es va dissoldre, l’amo en Miquel Vent junt amb altres companys, fundaren el grup Guitarres i Guitarrons amb la intenció de tornar a reprendre el ball. Amb el temps aparegueren noves agrupacions com Així balla Manacor i S’Estol de’s Picot.

El grup de música Es Revetlers es formà l’any 1999 amb na Maria Pilar Ferrereta (component de grups tradicionals com Romaní i S’Estol des Picot), en Simó Paulo (component de S’Estol des Picot), i en Toni Mel (component de S’Estol des Picot, Guitarres i Guitarrons i d’aprenentatge autodidacta). Revetler significa: ‘persona que antany organitzava les parelles del ball ales revetles mitjançant l’encant, és a dir, rifant el ball’. Ens contaren que els responsables de la formació del grup foren la colla de xeremiers Miquel Tugores i Tomas Salom, que els sentiren sonar a una manifestació organitzada a S’Alqueria Blanca i on, per primer cop, sonaren els tres «revetlers» plegats com a trio. Miquel i Tomas els animaren a viatjar amb ells a Valls i participar a l’11a Mostra Nacional de Música popular i tradicional al carrer. Així, poc a poc, s’amplià la formació amb en Jaume Paulo, en Tià Guingaia (que va substituir a na Mª Pilar), en Blai Salom i na Margalida De s’era. Més endavant, en Blai fou substituit per en Miquel Petit. Tots ells n’aprengueren per tradició oral i de la mà de persones com l’amo Miquel Capó de S’Horta, l’amo en Pep de sa granada i el nostre amic l’amo en Miquel Vent.

Es Revetlers ens contaren que avui en dia les mateixes i copeo s’han arrelat per tot arreu de l’illa de Mallorca, però antigament aquests balls es conservaven a S’Alqueria Blanca, Calonge, Villafranca, Felanitx, Cas Concos, Manacor, Son Macià, Sant Llorenç i Artà.

Pel que ens conten Joan Amades i Antoni Noguera entre altres, la mateixa és un ball propi de l’illa de Mallorca i fou, antigament, una de les danses més practicades. És un ball de síntesi, mescla de jota amb certa forma de caràcter de seguidilla (ball propi de Castella la Manxa, de ritme ternari, emprat com a model pel bolero), més ar-relat a la part del Llevant mallorquí. Al Diccionari de la Dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors de Joan Amades, de l’any 1936, llegim:

…constitueixen la major part del repertori de ball de les cobles formades per xeremies (cornamusa), flabiol i tamborí, […]

En el pla, les cobles de ball que executen les mateixes estan formades per un violí, un guitarró, una guitarra, triangle i castanyetes, amb intervenció, algun cop, de bandúrries també.

Al Diccionari de la dansa, Amades distingeix el copeo vocal instrumental del copeo vocal. El primer sona amb un ritme ternari i la cobla es canta, gairebé tota, en ritme binari on el cantaire adopta lliurament una fórmula de melodia pròpia, adaptant-se el copeo ales necessitats fonètiques. Aquest copeo era el de les ballades solemnes a càrrec de sonadors professionals. El copeo vocal, en canvi, es va generalitzar com a cançó de dansa, encara que la manera de ballar els dos tipus de copeo era pràcticament la mateixa. El vocal era cantat i ballat per la gent del poble quan no es podia comptar amb sonadors professionals, i acompanyat rítmicament amb les mans o be picant damunt d’una taula. El copeo vocal instrumental és d’una extensió que varia entre quinze i vint compassos més o menys, i sovint s’han de repetir mots o versos sencers per tal de quadrar la melodia amb el text. Quan deim que ballem mateixes entenem que en la ballada hi va comprès el copeo vocal instrumental. El copeo vocal és sempre de vuit compassos per cobla i la melodia s’adapta a la cobla de quatre versos. Es ballava sempre sol i amb molts casos sense l’estribillo final.

…el copeo vocal no és una variant derivada del copeo vocal-instrumental, sinó que és alguna antiga tonada de dansa catalana que en l’època més o menys antiga, en què fou importat el copeo a Mallorca, començà a esser utilitzada per a ballar aquesta dansa exòtica, quan mancaven els instrumentistes, per raó de la vivacitat del seu aire i la coincidència del seu ritme ternari…

Després de la guerra, la postguerra i fins als anys vuitanta (temps de la democratització del país), es pot dir que pràcticament desaparegué la tradició dels balls i les sonades. Just hi havia agrupacions folklòriques de mostra (d’això s’ocupava la Sección Femenina). A poca poc anaren sorgint grups com Música Nostra, Sis Som i Aliorna (foren dels primers grups en or-ganitzar ballades). La melodia i el ball de les mateixes i els copeos es recuperà gràcies a la memòria col·lectiva. L’amo en Vent recorda que sonava cada diumenge a vespre a un restaurant de Manacor, juntament amb Miquel Marines de Calonge, afinant el guitarró com a Palma, modificant l’afinació d’una corda.

Parlant de l’estructura de les mateixes i dels copeos amb l’amo en Miquel Vent i amb els components de Es Revetlers, ens expliquen que, antigament, a l’acabament l’anomenaven estribillo i estava format per un copeo. A la zona entre Manacor i S’Alqueria Blanca sonaven un copeo més acabatall. Trobaven que es feia massa llarg sonar dos copeos. En canvi, a la zona de Sant Llorenç, Artà i cap al nord, sonaven dos copeos més acabatall, cosa que segueixen fent agrupacions com Tramudança. Però anem a conèixer l’estructura de la mateixa. Amades escriu:

Les mateixes, després de la introducció instrumental que les precedeix, són unes cobles a manera de corrandes per una sola veu amb acompanyament instrumental; alternen generalment en el cant d’aquestes cobles els músics que sonen la guitarra i el guitarró. L’estructura que prenen els quatre versos d’aquestes cobles en ésser cantades és la mateixa o semblant ala de la jota aragonesa, […]. Les mateixes són ballades per sèries de dotze, i és aquesta la causa d’esser invariablement anomenades en plural. El copeo insular de les ballades solemnes, fetes amb sonadors professionals, que nosaltres anomenarem vocal-instrumental, no és mai ballat sol, sinó que va precedit de la mateixa[…]; abans de la mateixa els músics sonen una introducció, i després del copeo hi ha una mena de coda terminal que és anomenada estribillo. La mateixa, el copeo i l’estribillo són cobles a manera de corrandes cantades per una sola veu […]. Les cobles o corrandes són cantades pels músics que sonen el guitarró i la guitarra, alternant una cobla cadascun.

La mateixa està formada per les següents parts: introducció, mateixa, copeo i acabament (anomenat també acabatall, final, «sa darrera» ò estribillo). Així queda estructurada:

1. Introducció: part instrumental, sempre amb un número indeterminat de compassos fins que entra el cantador, que és lliure d’entrar quan vulgui.
2. Mateixa: entra el cantador. S’anomena mateixa per distingir-la de les demés parts. Consta de set versos de set síl·labes cadascun (igual que la jota).
   • 1a) Introducció: a partir d’aquesta part instrumental s’afegeix el quart grau de la tonalitat, és a dir, la subdominant, que sonarà fins al final.
3. Copeo: entra el cantador i consta de set versos de cinc síl·labes cadascun.
   • 1b) Introducció
   • 3a) Copeo
   • 1c) Introducció
4. Acabament: vers que serveix per avisar de que s’acaba el ball. És una cobla final. No és ni mateixa ni copeo.

Amades ho descriu així a l’any 1936:

L’estructura(…) és la següent:

Introducció (instrumental).

Mateixa (una o més cobles amb estructura de jota aragonesa)

Copeo (dues, tres o més cobles).

Estribillo (una sola cobla o una fórmula de salutació final).

En temps de la dictadura es ballava a les cases particulars. El ball no va perdre del tot el caràcter popular i per això, la gent sabia on es feia una ballada i tots hi acudien. Josep Massot i Planes també ens conta al seu Cançoner:

Els balls tenen lloc o bé amb caràcter privat (és costum que els masovers, amos, o els propietaris, senyors, de les grans possessions organitzin un ball en acabar la collita d’oliva, la veremada, la sega, etc.), o bé, com si diguéssim, amb caràcter oficial. Per qualsevol pretext s’organitzen els que són privats i es balla encara que no disposin d’instruments. […] El dret aballar o disposar del ball, i convidar per tant a altres que ballin amb ell, és adjudicat al que pagui més a l’encant. La primera dansa («sa primera») és la més cara, la segona («sa segona») segueix en ordre, després la tercera, etc., etc.

De fet, l’amo en Miquel Vent recorda perfectament que amb l’agrupació Guitarres i Guitarrons sonaven a les cases particulars en motiu d’unes matances o de qualsevol tipus de reunió familiar. Qualsevol excusa era bona personar i ballar. També ens explica que l’encarregat de la festa encantava les ballades, és a dir, subhastava el ball, i que organitzava l’ordre de les parelles. Així descriu aquest tema Amades:

El clavari o encarregat d’organitzar la festa encanta les ballades de mateixes, les qual són concedides al millor postor; aquest convida sovint els seus amics i coneguts i moltes vegades paguen entre tots el preu ofert pel postor. Com a final de cada sèrie de dues, tres o més mateixes, ballen un copeo.

Una de les activitats que des dels seus inicis dur a terme el grup Es Revetlers, és l’ensenyament del ball de les mateixes i els copeos. Quan començaren ho feren de manera altruista i ballaven per ballar. A l’any 1999, emprengueren la iniciativa de reunir-se un cop per setmana per ballar a casa d’un del seus components, a Son Pons, al poble de S’Alqueria Blanca, juntament amb la gent que hi volgués participar. Després passaren a fer-ho al saló parroquial de l’església del mateix poble fins a l’any 2004. A aquestes ballades encara no les anomenaven «tallers», cosa que feren més endavant i segueixen fent el dia d’avui, on ensenyen el que aprengueren per tradició, aplicant una metodologia d’ensenyament ben estructurada.

Feren el primer taller oficial el desembre de l’any 2006, organitzat per la Federació de Música i Ball de Mallorca. Són conscients de que el ball ha evolucionat però ells segueixen fidels a la «rossegueta», que consisteix en donar una passa llarga i una doble passa arrossegant el peu sense moure la resta del cos. Fins que no sorgiren tantes escoles de ball com hi pot haver ara, tothom feia la «rossegueta». Això s’ha anat perdent i hi ha gent que ho balla botant dos cops en lloc d’arrossegar el peu. Els tallers consten de quatre nivells de dificultat, des del nivell bàsic fins al més avançat. Ens expliquen que en un any passaren pel taller unes vuitanta persones. Aquests tallers consten de deu hores, cada sessió consta de dues hores, i el darrer dia acaba amb una ballada popular.

Per respecte i seguir fidels a la tradició mostren de ballar la mateixa tal i com els ho ensenyaren, sense botar i que el ball sigui assentat. Abans, els homes solien botar un poc per impressionar a la balladora. A més, feien esclafir els dits mentre ballaven, sempre en parella excepte a alguns punts, depenent de si s’havien de creuar o no.

Al nostre treball de camp, hem tingut el privilegi de sentir sonar a Es Revetlers amb l’amo en Vent, i de poder participar amb ells. Ens conten que, per sonar una mateixa a la posició de dalt del màstil, ho fan amb els acords de RE i LA7, i per sonar al mig del màstil sonen els acords de LA i MI. Nosaltres, com estudiants del Conservatori Superior de Música i Dansa de les Illes Balears, hem pogut contrastar el que ens ensenyen a l’escola amb el que ells sonen per tradició. Els sonadors de pagès toquen el guitarró amb el dit gros, sense cercar una sonoritat nítida, essent més agressiva la rasgada. El batut consisteix en pegar a la caixa de la guitarra al temps que sona l’acord: ram-ram-tam-ram-ram-tam… Dues rasgades i un cop, dues rasgades i un cop…. Recorden que l’amo en Miquel Capó de S’Horta feia el batut amb el dit petit. La rasgada de mateixa amb el guitarró és diferent a la de la jota. Així i tot, a la comarca del llevant no estableixen una diferència a lhora de començar el ball, coneixen que és una mateixa o una jota quan entra la veu del cantador, ja que és el que porta la melodia. Cal dir que cada sonador té el seu propi estil, i les tonades no anaven en funció del poble on sonaven, sinó segons l’estat d’ànim del cantador.

Volem agrair des d’aquestes pàgines l’ajuda i l’enriquiment que ens han brindat cada un dels «revetlers» i l’amo en Miquel Vent.

Disponible en paper a Caramella: revista de música i cultura popular, ISSN 1888-0827, Nº. 22, 2010, págs. 88-91

---

---